El saló de sessions de l’Ajuntament de Tortosa va ser ahir al vespre l’escenari d’una xerrada amb una cinquantena d’estudiants de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), alumnes d’una assignatura en què els porten a fer una ruta per conèixer els mitjans de comunicació de Catalunya. Eren a Tortosa des de la nit anterior, però no va ser fins ahir a la tarda que van visitar la redacció de La Veu de l’Ebre. Després, els estudiants de periodisme van anar cap al consistori, on els va rebre l’alcalde Ferran Bel, que els va explicar els projectes de Ràdio Tortosa, del portal SOC Tortosa, el nou butlletí electrònic, la renovació del web municipal i el funcionament del gabinet de comunicació de l’Ajuntament, així com la participació al futur canal públic de TDT a l’Ebre, pel qual ja s’ha creat un consorci d’ajuntaments. La UAB també va convidar Blocaires Ebrencs a fer una petita conferència, per parlar sobre la xarxa de blocs de les Terres de l’Ebre, del naixement de l’entitat i de com es poden aprofitar els blocs i les eines de la web 2.0 en l’exercici del periodisme. Així, la presidenta de l’associació, Carme Pla, va seure a la taula amb Anna Ferràs, de Ràdio Gandesa, i amb mi mateix, que els vaig explicar el cas de La Marfanta.
En el meu cas, vaig explicar-los que la formació d’una blocosfera pròpia, l’Ebresfera, està influint en la formació d’una nova opinió pública, que és més diversa, activa i plural que abans del sorgiment del fenomen bloc. També els vaig parlar d’alguns precedents de l’Ebresfera, com la llista de correu d’Amposta o la llista d’Ebrencs, creada arran de la polèmica del transvasament de l’Ebre. En aquest punt, era inevitable parlar de Manel Zaera, el pioner de la blocosfera ebrenca. La seua primera experiència blocaire va ser un conglomerat de blocs que composaven el web dinàmic d’Ebrencs. Això demostra que hi ha blocs ebrencs com a mínim des del 2001, en plena efervescència social pel pla hidrològic. La dinàmica generada per l’esclat de la blocosfera, aquí a l’Ebre però sobretot a la resta del món (això d’aquí no és res, fora del territori el moviment blocaire sí que és important…) ha servit per demostrar que la gent està interessada en la política, però també que tenia una necessitat molt important de rebre una informació més propera i humana, però també més informació local. Per primera vegada des del naixement d’internet, amb els blocs d’arreu del món la gent utilitza la xarxa per informar-se i parlar de política, per saber què passa a les eleccions dels Estats Units però també què passa al costat de casa. La gent que té blocs i els seus lectors, a través dels comentaris, participen més activament com a ciutadans, i han trencat el monopoli dels mitjans tradicionals. Els blocs també poden ser un nou mitjà de proximitat, molt més ràpid, directe i interactiu que els mitjans tradicionals. De la mateixa manera, el nombre de fonts d’informació es multipliquen, ja que els lectors veuen el periodista com un agent social més, proper i preocupat pels seus interessos.
Podem entrar en el debat i qüestionar que els blocaires estiguin fent periodisme. Els blocs només són una eina de comunicació, i com ha escrit aquest matí Manel Zaera, la comunicació no és patrimoni dels periodistes, sinó de les persones. Evidentment, no fan periodisme els blocaires que no pretenen fer-ho, però sí els blocaires que són periodistes i els que no ho són, però que gestionen la informació i utilitzen les fonts de la mateixa manera que ho faria un periodista que hagi passat per la facultat. Això passa també amb els periodistes que, sense tenir formació universitària, treballen als mitjans de comunicació clàssics i fan la seua feina amb qualitat i molt dignament, tot i que és un repte de tots plegats anar reduint l’anomenat intrussisme professional.
La desconfiança que alguns directors de mitjans de comunicació tenen cap a la blocosfera no s’entèn, si no és perquè la premsa escrita es troba en un procés molt greu de pèrdua de lectors. En els propers anys, els diaris que no s’hagin adaptat correctament als nous hàbits de lectura per internet ho tindran molt difícil per sobreviure. Cada vegada són més els diaris que, a les seues edicions digitals, fomenten el seguiment del que es diu a internet i també la gestió de blocs propis, per part dels seus periodistes. A l’Estat espanyol va coincidir amb la reapertura de l’edició digital d’El País, que encara ha fet una última revisió del seu web, per afegir-hi blocs, vídeos i l’anomenat periodisme ciutadà. Ara ja no es concep un gran diari que no hagi inclòs vídeos, canals RSS o enllaços a blocs, als seus portals d’internet.
Altres diaris com El Mundo o Público també són molt conscients que no poden donar l’esquena a la gran onada blocaire, però tampoc a les noves eines de la internet social. Just abans-d’ahir, vaig veure que dos periodistes del diari ADN havien obert un compte a Twitter, i que fan un seguiment constant de l’actualitat al voltant de les eleccions generals. Per tant, del bloc ja hem passat al microbloc. De fet, ja fa uns mesos que a l’Ebresfera també hem començat a utilitzar serveis com Facebook o Twitter. Jo mateix, a La Marfanta, utilitzo Twitter per donar titulars breus instantanis.
En aquest punt, els estudiants em van preguntar si sempre és viable econòmicament, ja que els mitjans més petits no sempre es poden permetre fer el salt a internet. Des de la taula els vam posar l’exemple de Teveon, la televisió comarcal que s’acaba de posar en marxa al nostre territori, i que només emet vídeos sota demanda per internet. Els estudiants es van mostrar molt interessats per aquest projecte, i algú va preguntar com es finançava. Els vam explicar que la base és la publicitat, i que Teveon ha sabut aprofitar els anunciants de la revista Un Cop d’Ull i fer-los entrar al món d’internet amb naturalitat. Per falta de temps no vaig comentar-los un altre exemple que tenia pensat: la consolidació de l’anomenat periodisme non-profit als Estats Units. The Voice of San Diego és un dels molts exemples de periodisme no lucratiu que ha sorgit últimament als Estats Units. El diari on-line és un exemple important de periodisme ciutadà, que es nodreix periodísticament de col·laboradors externs (la majoria molt joves) i econòmicament de donacions privades particulars, destacant les fundacions. Teniu més informació clicant aquí mateix.
L’altra opció, davant de la consolidació de la web 2.0 i el sorgiment del periodisme 3.0, és mirar cap a una altra banda i continuar fent el periodisme de la mateixa manera que fa 20 anys, o encara pitjor. Encara avui hi ha webs de diaris que no s’actualitzen fins l’endemà, quan ja està al carrer una nova edició en paper. Penso que no té sentit fer un diari i encara menys un setmanari o una revista mensual, quan la informació es renova no cada dia, sinó cada hora i, algunes vegades, cada minut. La solució és fer una informació d’anàlisi, d’investigació i en profunditat als mitjans escrits, i aprofitar totes les eines d’internet per oferir als lectors l’actualitat d’una forma més dinàmica. D’altra banda, també vaig dir als estudiants que l’edat dels professionals no és cap excusa, ja que un dels periodistes més veterans de l’Estat, Enrique Meneses, té un dels blocs més interessants amb què m’he trobat.
En el nostre cas, evidentment, cal diferenciar entre els blocs que són periodístics i els que no ho són, ja que els blocs no són més que una nova eina de comunicació. Qui vulgui veure tots els blocs com una nova forma de periodisme s’equivoca, però també els que diuen que els blocs periodístics no són seriosos. Un estudi de fa un parell d’anys afirmava que els europeus donen un 24% de credibilitat als blocs, una xifra que s’apropa al 30% de credibilitat de la premsa escrita, que tradicionalment és el mitjà considerat com a més seriós i creïble. Suposo que en dos anys les dades hauran canviat, i que els blocs hauran guanyat en pes social i credibilitat. Penso que els blocs són més creïbles que altres mitjans de comunicació, com la televisió (17%), perquè el lector intueix que a l’altra banda del bloc hi ha algú com ell, un ciutadà que vol fer un ús profitós d’internet, que té un compromís cívic i una sèrie de coneixements sobre la realitat que desitja compartir.
PD: La Carme també en parla exhaustivament en este post.
ebresfera 